Esos locos bajitos

“Esos locos bajitos” de Joan Manuel Serrat.

“A menudo los hijos se nos parecen, y así nos dan la primera satisfacción; ésos que se menean con nuestros gestos, echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan con los ojos abiertos de par en par, sin respeto al horario ni a las costumbres y a los que, por su bien, (dicen) que hay que domesticar.

Niño, deja ya de joder con la pelota. Niño, que eso no se dice, que eso no se hace,que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma, con nuestros rencores y nuestro porvenir. Por eso nos parece que son de goma y que les bastan nuestros cuentos para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el ofició y sin vocación. Les vamos trasmitiendo vuestras fustraciones con la leche templada y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj, que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un día, nos digan adiós”.

Quantes vegades hauré escoltat aquesta cançó de la que em sé de memòria la lletra i no m’havia aturat a analitzar-la de la manera que ho he fet ara. Això demostra lo sovint que tenim les coses al davant nostre i no ens aturem ni un instant a observar ens feim una idea general i continuem endavant. I tot això és el que m’ha dit al escoltar-la de nou:

La primera satisfacció és que els infants es pareguin als pares físicament primer i que adoptin els seus costums i gestos, aquest és com un fet de pertinença i de seguretat.

L’observació, l’exploració, tenir que aprendre tot. Sense horaris ni costums que aniran aprenent a mesura que avancin amb el seu desenvolupament cognitiu, social i emocional. “Domesticar” = a EDUCAR. L’importància de adquirir bons hàbits. L’aparició de l’empatia.

Establir límits, normes, disciplina. Servir d’exemple als infants, no a la doble moral. Els adults som el referent dels infants, no ho hem d’oblidar i no podem demanar allò que incomplim.

Adoptem els costums de la societat. Els infants són com esponges, ho absorbeixen tot.

Hem d’anar amb seny de no transmetre missatges negatius, hem de deixar que lliurement triïn el seu futur, hem d’acompanyar-los i d’aportar la suficient informació i coneixents per fer possible aquest viatge. I deixar que s’equivoquin, estar allí per donar consol, consell si ho demanen i ànims, sempre animar a seguir endavant i que els fracassos aportin el coneixements necessaris per a convertir futures situacions en èxit.

No hem d’evitar-lis vivències per por al fracàs, no a la sobreprotecció els farem molt de mal i els abocarem en un greu problema de supervivència. Hem de crear persones capaces i autònomes.

Acompanyar-los en el seu creixement, ajudar-los a madurar i donar les eines per a que un dia puguin formar la seva pròpia família que també serà la nostra, no ho tenim que oblidar. I que formin la seva pròpia llar.

“Tot això és l’èxit de la vida i el camí de la felicitat!”.

Lucía Martínez.

Per acabar m’agradaria incorporar aquest vídeo que és fa fer molt famós al nostre país ja fa uns anys. El missatge és que tot està prohibit, els infants tenen prohibit experimentar amb totes les conseqüències negatives que això comporta, l’empresa anuncia que ells venen la llibertat d’experimentar, de jugar, de créixer, en definitiva d’aprendre, d’evolucionar. Té un toc d’humor i ara ja no estic segura de si l’èxit de l’anunci va ser pel caire que ara mateix estic exposant en el meu treball, bé esper equivocar-me.....