dilluns, 31 de gener del 2011

Els més significatius...

De tots els meus treballs durant aquest quadrimestre n’he de triar dos que siguin els més significatius per jo, sa veritat és que no és gens fàcil quan per jo tots han estat un repte i em sent molt orgullosa de tots ells. M’han sorprès molt els aprenentatges que he aconseguit, no només en quan a tècnica si no de manera personal, ja he dit que ha estat un repte però també una recompensa. Jo era de les que quan es parlava d’art podia donar una opinió, inclús presumia de certs coneixements, i l’admirava però em sentia incapaç de fer res, no vull dir amb això que pensi que sóc una artista però el que he aconseguit em fa sentir molt be.

He aconseguit realitzar les feines amb molta il·lusió, concentració i realment he gaudit de totes elles, aquesta assignatura ha set una gran descoberta per jo i m’ha permès obtenir una confiança en jo mateixa que no havia tingut mai. Jo a l’escola era molt dolenta dibuixant, pintava be però els meus dibuixos eran un complet desastre.... potser en van catalogar així i no em van donar l’oportunitat de créixer.... ara sé cert que això és el que va ocórrer. Sóc conscient que no em dedicaré al món del art, però us vull presentar les dues obres en les que més m’he identificat per diferents motius.

Cavall.

Es tracta de copiar el dibuix d’un cavall seguint un model, però no d’una manera tradicional, hem de girar el dibuix i començar a copiar-lo sense saber ben be què dibuixam només ens hem de guiar per les distàncies i els traços.

Ni quan vaig començar a dibuixar-lo vaig imaginar que l’acabaria, vaig dibuixar les potes quasi sense adonar-me’n, però quan vaig arribar a les cames del cavaller em vaig bloquejar i vaig deixar aturada la làmina durant setmanes. Ho vaig intentar un cop de vegades però em resultava impossible, fins i tot vaig pensar que no l’arribaria a acabar mai i hauria de fer alguna trampa per resoldre la papereta (contractar a un dibuixant professional, per exemple....).

He de confessar que no em motivava gens continuar i que ho vaig aconseguir en un moment de bloqueig-pànic emocional el dia de l’examen d’inclusiva. Ho tenia tot a punt per sortir de casa, quan em vaig adonar que no em sabia res i que més em valdria quedar a casa i avançar tota la feina que em quedava. Dit i fet!, em vaig quedar a casa (no ho aconsell, m’he penedit i em sabia bastant més del que em pensava.... ara a setembre!) i vaig començar a dibuixar, en mitja hora el tenia acabat i un cop girat el dibuix pens que es pareix bastant a l’original salvant distàncies, es clar!.

Per tant, la làmina del cavall és la primera de les obres que ha estat més significativa per jo. Em sent molt orgullosa d’ella, ja que no pensava que fos capaç d’acabar-la mai i m’ha fet sentir moltes emocions.

Bodegons.

Lo meu amb els bodegons és una historia d’amor-odi, en general no m’agraden mica excepte alguna excepció i l’idea de dibuixar-ne un em feia escarrufir. Si no en sé com vaig a dibuixar una cosa que no m’agrada i d’aquí no en sortia.

Aquest va ser el meu primer problema, el segon i també de molta importància va ser la falta d’imaginació i creativitat. Com vaig a aconseguir una composició d’una cosa que no m’agrada?. Vaig començar a documentar-me, primer amb llibres d’art, internet i després vaig anar a la cuina i vaig muntar composicions a la taula.

Sorprenentment vaig començar a dibuixar i els resultats m’han fet sentir orgullosa de jo mateixa. La segona part va ser triar un dibuix per tornar-lo a dibuixar a una làmina per després amb tinta xina i diferents materials jugar a donar textures a les figures de la composició. Un cop acabades les textures, amb paper de seda he ressaltat les figures que m’han semblat que ho necessitaven. El conjunt final m’ha paregut atractiu dins de les meves possibilitats i coneixements, pensant que partia de zero.

divendres, 28 de gener del 2011

QUIET

De tots els documentals, llibres, vídeos que hem tingut l’oportunitat de conèixer al llarg del primer quadrimestre de segon d’infantil, m’agradaria destacar la lectura del llibre “Quiet” de Marius Serra. Es tracta d’una recopilació de vivències personals d'una família amb un component, en Llullu, amb una greu malaltia sense cura i fins i tot sense nom.

També vull ressenyar que totes i cadascuna de les històries d’una o altra manera m’han emocionat i m’han fet encara més conscient de les necessitats i mancances de la nostra societat, així com també m’han aportat un important missatge de superació i agraïment per l'oportunitat de gaudir d’una vida saludable.

Vull recollir les meves impressions de la lectura de “Quiet”:

Quiet és un llibre escrit a partir d’una vivència personal de l’autor. En Màrius fa una recopilació de vivències dels primers set anys del seu fill Lluís Serra Pablo, a qui anomenen familiarment Llullu, que pateix des del seu naixement una greu infermetat neurològica que a dia d’avui encara no té nom propi i que impedeix de manera total la seva autonomia i comunicació. En Llullu té una germana major i un fantàstic entorn familiar que l’envolta i acompanya.

Lluny d’amagar el seu dolor davant una situació tan greu i difícil en Màrius ha volgut compartir amb tots nosaltres el dia a dia del seu fill. Els primers moments quan s’assabenten de que qualcuna cosa greu ocorre amb la seva salut, el contacte amb la realitat d’una infermetat catalogada com a “rara” i sense solució mèdica, com enfronten les situacions quotidianes i també hem donat un tomb arreu del món.

La característica principal que m’agradaria destacar de la lectura d’aquest llibre és l’estratègia utilitzada per en Màrius per narrar les dures experiències viscudes sense caure en sentimentalismes de pena i compassió. Penso que ha servit com a teràpia de l’autor compartir amb tots els lector les seves pròpies vivències i permetre conèixer capítols íntims i durs de la vida del seu fill.

Amb un vocabulari i una narrativa senzilla i clara ha aconseguit transmetre un aire de seguretat i humor enfront la duresa de la vida del seu fill. Ens ha contat que davant de tantes adversitats hi ha sempre una manera natural d’enfrontar-les i que sempre s’han de superar.

És un llibre recomanable per a tot tipus de públic, pot servir d’ajuda per famílies amb un membre que pateixi una situació apareguda però també per conscienciar de les dificultats en las que es poden trobar i que ni ens plantegem en la nostra vida diària.

Un detall que m’ha encantat és la seqüència d’imatges d’en Llullu en moviment. Si el llibre m’ha tocat la fibra sensible, el muntatge d’imatges m’ha desmoronat. M’ha paregut d’una tendresa inigualable i un encert per part d’en Màrius de vorer el seu fill en moviment. Per deixar constància d’aquest detall deix aquest curt vídeo perquè jo també vull fer córrer a en Llullu.

Corre Llullu, corre......

"MÒNICA, UN MÓN A LA MÀ"

Al seminari del passat 12 de novembre vam visionar un reportatge de na Mònica, una noia de 17 anys que s’autopresenta com a deficient visual i auditiva. Aquest reportatge ens ha permès conèixer l’historia de superació d’aquesta noia amb unes grans deficiències i com ha set capaç de sortir endavant, poder completar els seus estudis i viure d’una manera quasi autònoma (en la mesura que ho permeten les seves grans deficiències). Una noia que no ha permès que les seves deficiències condicionin de manera completa la seva vida i lliurant una batalla quotidiana a les barreres que l’envolten.

Per aconseguir tot això compta amb l’ajuda de la seva família que la tracta com a un igual (sense sobreprotecció) i la motiva en el seu afany de superació i amb un suport educatiu al centre on estudia.

Na Mònica va començar a quedar cega al voltant d’un any i sorda als sis anys d’edat, es per això que diu que no recorda quan veia ni quan sentia bé. No haver nascut sorda i cega si no que ha perdut aquestes habilitats en vida ha facilitat el seu grau d’autonomia. Té una resta visual quasi imperceptible i es comunica amb paraules perquè va aprendre a parlar abans de quedar sorda.

Es comunica i rep informació mitjançant del llenguatge dactilologic i mai aconseguirà ser autònoma ja que el seu grau de discapacitat és molt gran.

En aquest vídeo hem vist com els pares i familiars han fet pinya al seu voltant i han facilitat la seva total integració. El seu món escolar es totalment normal, tinguem en compte que necessita l’ajuda d’una persona perquè li comuniqui i interpreti tot el que passa durant la jornada escolar. Els seus companys l’han inclòs a la perfecció dins el seu nucli i em definitiva m’ha semblat que és una persona feliç en la mesura que he pogut observar.

Soc conscient que una discapacitat tant important com la seva es una tasca molt dura de superar a nivell personal com familiar i penso que darrera d’una família i un món escolar acollidor segurament també necessita suport emocional. Ho potser ho penso perquè al dur una vida “normal” penso que no sabria viure sense aquests sentits que no gaudeix na Mònica. Quan veiem o escoltem una història com la que acabem de visionar en aquest seminari ens adonem de la nostra inconsciència, la nostra ingratitud i del poc que valorem el que tenim. Històries com aquestes ens permeten en alguna mesura tenir consciència de les dificultats que tenen les persones que ens envolten i els esforços que han de fer en alguns casos i també i el que es més trist que no ho tenim en compte i el món està fet per persones sense problemes de discapacitat. Es feina de tot preocupar-nos perquè això no passi i facilitar la plena integració de les persones que pateixin alguna discapacitat perquè tothom pugi tenir les mateixes oportunitats.

PENSANT AMB ELS ALTRES

Documental emès al programa 60 minuts del canal 33.

El documental “pensant amb els altres” va ser enregistrat a l’escola municipal de primària Minami Kodatsuno, situada a les rodalies de la ciutat de Kanasawa a Japó.

El documental comença a l’inici del nou curs escolar al mes d’abril de 2002 a la classe de 4t de primària on el mestre tutor és el professor Toshiro Kanamori, el mateix que l’any passat, i motiu d’alegria de tots els seus alumnes.

Contradictòriament al pensament popular del món occidental de que les societats orientals tenen grans dificultats per expressar lliurement els seus sentiments i on el contacte físic és quasi inexistent.

El primer que veiem al documental és un gran contacte físic entre el professor i els alumnes, una gran expressivitat de sentiments, gens forçada i molt natural que m’ha sorprès molt. Aquesta sorpresa ha set més gran quan després de les salutacions inicials en Toshiro ha dit als seus alumnes que el més important del curs era ser feliç i que el principal objectiu era entendre quina és la clau per viure feliç i aprendre a pensar amb els demés. Això diu molt del tipus de mestre i persona que és realment en Toshiro basat en uns profunds valors humans i per a ell el més important són els sentiments i la col·laboració entre iguals.

A simple vista puc dir que és un mestre motivat i compromès amb la seva tasca educativa, que realment gaudeix de la seva feina i que el més important, que es preocupa per com es senten els seus alumnes.

Una vegada visionat i analitzat el documental puc afirmar que el professor Toshiro imparteix una ensenyança compromesa i motivadora que fa que els nens gaudeixin d’un aprenentatge significatiu. Assumeix un rol que permet un tracte respectuós i a la mateixa vegada proper amb els nens guanyant la seva confiança, estima i respecte.

En definitiva, creu i practica una educació basada principalment en el respecte cap els demés i també en si mateixos.

Puc afirmar que el seu model educatiu és plenament constructivista i sent una empatia i respecte que és mutu amb els seus alumnes. Dona oportunitat a l’expressió i pensament dels alumnes i també provoca oportunament el raonament i maduresa dels infants, com he pogut comprovar en el vídeo. Aprofita per treballar a l’aire lliure i en equip cada vegada que pot.

Destacaria el sistema de treball adoptat amb les cartes del quadern, a més de potenciar la creativitat, les competències educatives també treballa els sentiments i provoca que explicant les vivències i inquietuds puguin ser compartides amb la resta del grup. És una original oportunitat per què s’exterioritzin els sentiments que en moltes ocasions no els donam la deguda importància. Penso que amb aquest mètode s’aconsegueix una ensenyança molt positiva i enriquidora per un correcte desenvolupament cognitiu i personal del nen.

M’ha agradat la sensibilitat que ha tingut quan ha tractat el difícil tema de la mort amb els nens, amb claredat i sense artificis però sense provocar angoixa.

Quan abans he esmentat que el professor Toshiro practicava un model educatiu constructivista era perquè he vist reflexats al documental una sèrie de valors que considero fonamentals per a una educació de qualitat. Els alumnes són els protagonistes del seu procés educatiu, reben una educació de qualitat que estimula les seves capacitats tenint en compte els ritmes d’aprenentatge. Tenen una incentivació i es valora l’esforç i rendiment dels nens. Pel que he pogut observar, els nens tenen accés a una educació en condicions d’equitat i igualtat d’oportunitats.

Per concloure m’agradaria recordar unes paraules que apareixen al final del documental i que penso que són significatives i profundes.

“ Riure, plorar, aprendre.

Ara els 35 alumnes entenen que els vincles d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres. Aprendre a pensar amb els altres els ha ensenyat quina és la clau de la felicitat, i ser feliços des del fons del cor”.

dimarts, 25 de gener del 2011

EL CIRCO MARIPOSA


El circo mariposa.

El visionat del curtmetratge “El circo mariposa” m’ha donat l’oportunitat de conèixer una obra amb un important missatge de superació, repte, esperança i motivació sense descuidar una excel·lent escenografia i trama.

L’actor principal Nick Vujicic pateix una important malformació física que ha marcat la seva vida. Va patir l’assetjament i pensaments suïcides durant la seva infància però no ha deixat que tot això aboqui la seva vida en un fracàs. Al contrari i com es reflexa també al curtmetratge la seva vida ha sofert una evolució que ha derivat en acceptar la seva discapacitat i aprendre a viure amb ella sense lamentacions. En l’actualitat en Nick és un predicador i orador motivacional i dirigeix una organització anomenada Life Without Limbs per a persones amb discapacitats físiques.

Al curtmetratge veim com la resposta del public davant la seva malformació és de rebuig, por, burla, no el tracten com a un esser humà si no com a una raresa i el tenen amb exposició. El que provoca un fort sentiment de depressió i pèrdua absoluta d’autoestima. Podríem dir que aquestes reaccions són per maldat, però més bé pens que són per simple ignorància. Per sort, a dia d’avui, la nostra societat ha superat el rebuig que antigament es tenia a les discapacitats de tot tipus i que senzillament s’amagaven (i no per això desapareixien) i no és parlava d’elles (era un tema tabú per excel·lència).

Encara hi ha molt que fer en relació a aquest tema, ja que són una constant diària barreres arquitectòniques per tot arreu, poques ajudes i traves burocràtiques, de vegades poca sensibilització, etc…

Veim també com sofreix una metamorfosi amb l’ajuda d’una persona que creu amb ell però que li diu que abans ha de creure amb ell mateix.

Missatges com:

* “tú puedes ser lo que quieras”

* “porque tú mismo te lo crees”

* “puedes hacer cualquier cosa”

M’han paregut molt significatius.

D’aquest curtmetratge he après que per molt grans siguin les dificultats sempre es pot fer alguna cosa i que hi ha més punts de vista que s’han de valorar. El què és realment important és intentar donar solució, que de segur que ni hi ha alguna per difícil pugui parèixer.

Jugam a pintar....

Aquí us presento el treball realitzat al llarg del quadrimestre, esper que us agradi....

Treballam amb fang...

Aquest són els resultats de la darrera classe de dibuix..... vàrem jugar a un joc de sensacions sense poder vorer i desprès vàrem representar les nostres sensacions usant el fang. Aquestes són les meves i las de la resta de companys.....

JOCS DE PINTAR


Aquest és el blog de l'assignatura d'Educació artística i estètica del primer quadrimestre de segon de mestre infantil. Aquí recopilaré les meves experiències i sensacions relacionades amb l'assignatura.