Al seminari del passat 12 de novembre vam visionar un reportatge de na Mònica, una noia de 17 anys que s’autopresenta com a deficient visual i auditiva. Aquest reportatge ens ha permès conèixer l’historia de superació d’aquesta noia amb unes grans deficiències i com ha set capaç de sortir endavant, poder completar els seus estudis i viure d’una manera quasi autònoma (en la mesura que ho permeten les seves grans deficiències). Una noia que no ha permès que les seves deficiències condicionin de manera completa la seva vida i lliurant una batalla quotidiana a les barreres que l’envolten.
Per aconseguir tot això compta amb l’ajuda de la seva família que la tracta com a un igual (sense sobreprotecció) i la motiva en el seu afany de superació i amb un suport educatiu al centre on estudia.
Na Mònica va començar a quedar cega al voltant d’un any i sorda als sis anys d’edat, es per això que diu que no recorda quan veia ni quan sentia bé. No haver nascut sorda i cega si no que ha perdut aquestes habilitats en vida ha facilitat el seu grau d’autonomia. Té una resta visual quasi imperceptible i es comunica amb paraules perquè va aprendre a parlar abans de quedar sorda.
Es comunica i rep informació mitjançant del llenguatge dactilologic i mai aconseguirà ser autònoma ja que el seu grau de discapacitat és molt gran.
En aquest vídeo hem vist com els pares i familiars han fet pinya al seu voltant i han facilitat la seva total integració. El seu món escolar es totalment normal, tinguem en compte que necessita l’ajuda d’una persona perquè li comuniqui i interpreti tot el que passa durant la jornada escolar. Els seus companys l’han inclòs a la perfecció dins el seu nucli i em definitiva m’ha semblat que és una persona feliç en la mesura que he pogut observar.
Soc conscient que una discapacitat tant important com la seva es una tasca molt dura de superar a nivell personal com familiar i penso que darrera d’una família i un món escolar acollidor segurament també necessita suport emocional. Ho potser ho penso perquè al dur una vida “normal” penso que no sabria viure sense aquests sentits que no gaudeix na Mònica. Quan veiem o escoltem una història com la que acabem de visionar en aquest seminari ens adonem de la nostra inconsciència, la nostra ingratitud i del poc que valorem el que tenim. Històries com aquestes ens permeten en alguna mesura tenir consciència de les dificultats que tenen les persones que ens envolten i els esforços que han de fer en alguns casos i també i el que es més trist que no ho tenim en compte i el món està fet per persones sense problemes de discapacitat. Es feina de tot preocupar-nos perquè això no passi i facilitar la plena integració de les persones que pateixin alguna discapacitat perquè tothom pugi tenir les mateixes oportunitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada