Podem dir que l’una va lligada a l’altre, tenint en compte el que he estudiat fins ara i amb la nova definició de sentiment m’atreviria a afirmar que un sentiment és el resultat d’una emoció, es a dir li posam nom a l’emoció i en tenim consciència.
Així l’emoció és la reacció a un estímul i el sentiment és el que es produeix en resposta a aquest estímul.
Què en sabem de l’afecció?
Apego. (De apegar).
1. m. Afición o inclinación hacia alguien o algo.
L’afecció és el vincle emocional que emprem per mantenir o buscar proximitat amb una altra persona que considerem més forta. Tenim la tendència a utilitzar al cuidador principal com a una base segura, des de la qual explorar els entorns desconeguts, i cap a la qual retornar com a refugi en moments d’incertesa.
L’amenaça de pèrdua de l’afecció desperta l’ansietat si la perdem ocasiona pena, tristor, ràbia i ira. El manteniment dels vincles d’afecció és considera com a una font de seguretat que permet tolerar tots aquests sentiments. Ho podem observar fàcilment en la preocupació intensa que mostren els nadons o infants petits, pel que fa a la localització exacta de les figures parentals, quan es troben en entorns poc familiars.
En John Bowly (1907-1990), psicoanalista anglès, és el màxim exponent i el fundador de la teoria de l’afecció. Existeix una necessitat humana universal per formar vincles afectius estrets.
Bowlby es va interessar en el tema a partir de l'observació de les diferents pertorbacions emocionals en nens separats de les seves famílies. Les seves investigacions ho van portar a sostenir que la necessitat d'entaular vincles estables amb els cuidadors o persones significatives és una necessitat primària en l'espècie humana.
L’origen d’aquesta teoria es troba en dos articles curiosament del mateix any, 1958:
Un de John Bowlby, “the Nature of the Child´s Tie to his Mother” que presenta el concepte afecció.
L’afecció proporciona la seguretat emocional al infant necessària per a sentir-se acceptat i protegit de manera incondicional de manera que garanteix el seu desenvolupament. En el moment de néixer, els nadons ja tenen conductes concretes per a provocar el sentiment d’afecció de la mare: el reflex de succió (per a garantir l’alimentació), el reflex de somriure i el plor. A les poques setmanes el balboteig i la necessitat de ser bressolat. D’aquesta manera els nadons cerquen i garanteixen la proximitat de la figura d’afecció, reneguen de la separació i ho demostren amb estadis d’ansietat. Per a una correcta exploració és imprescindible la figura d’afecció.
Na Mary Ainsworth ens ha definit els tres patrons principals d’afecció a partir del seu estudi davant la situació d’un infant explorant dins una sala amb la figura de la mare, sense la seva figura :
o Afecció segura: els infants responen amb seguretat i es mostren contents en presència de la mare, ploren poc.
o Afecció insegura: els infants ploren de manera freqüent fins i tot en braços de la mare.
o Afecció ambivalent: els infants no mostren afecció ni conductes diferncials cap a les seves mares.
Per a deixar constància visual de l’afecció he trobat aquest divertit vídeo que ho explica amb fragments d’una sèrie de pel·lícules més que recomanables, he fet un petit llistat que trobareu més endavant, en concret en la entrada Escola 3 .
“Un niño que sabe que su figura de apego es accesible y sensible a sus demandas les da un fuerte y penetrante sentimiento de seguridad, y la alimenta a valorar y continuar la relación” (John Bowlby).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada