LA RESILIÈNCIA

Resiliencia:

1. f. Psicol. Capacidad humana de asumir con flexibilidad situaciones límite y sobreponerse a ellas.

2. f. Mec. Capacidad de un material elástico para absorber y almacenar energía de deformación.

I per completar la definició de la RAE podem incloïr la capacitat per a tansformar-les de manera positiva.

Què en diuen els experts?

Txema Salvans:

Ens explica que és la capacitat de deformación davant un objecte. Aquest terme s’aplicava originariamente al món de la física ( el vidre es un material molt resilient, a la mínima, es trenca).

Podem trobar persones resiliènts davant impactes emocionals i persones que no ho siguin. És una capacitat que requereix creativitat per a trobar una sortida.

Boris Cyrulink:

Boris Cyrulink és neuròleg, psiquiatra i psicoanalista a més d'un dels fundadors de l'etologia humana. Professor de la Universitat de Var a França i responsable d'un grup d'investigació en etologia clínica a l'Hospital de Toulon.

Ambients que afavoreixen la resiliència.

• La presencia d’adults accessibles, responsables i atentes a les necessitats de nens i joves.
• L’existència d’expectatives apropiades a la seva edat, comunicades de manera consistent, con claredat. que li proporcionin metes significatives que promoguin la seva autonomia.
• L’obertura d’oportunitats de participació: sense por a que els infants puguin cometre errors. La figura de l’adult com a referència per a la imitació.

Característiques d’una bona resiliència

o Adequada autoestima i autoconcepte.

o Millors i més eficaços estils d'afrontament

o Actitud orientada al futur.

o Optimisme i major tendència a manifestar sentiments d’esperança

o Capacitat per a recórrer a l’adult quan sigui necessari

o Capacitat empàtica.

o Major capacitat per afrontar constructivament les relacions i aprendre dels propis errors.

o Accessibilitat i sentit de l’humor.

o Major coeficient intel·lectual.

Resumint:

“Una infància infeliç no determina una vida”.

Material

Material emprat en el tema de la família.

Apunts de classe:

La Família

Articles i capítols:

Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar. Marta Rico. Escola catalana. núm 380. 2001.

La familia y su papel en el desarrollo afectivo y social. Jesús Palacios.

La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas. Las necesidades básicas de la infancia.

Las necesidades durante la infancia: una propuesta funcional.

Necesidades en la infancia y la adolencencia. Felix López.

Retrato de dos modelos de familia. Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida. Cuadernos de pedagogía. Núm 378. 2008

Bibliografia:

Alberdi, I. (1994). La nueva familia española. Madrid. Pensamiento.

Paniagua, G i Palacios, J. (2008). Educación infantil. Respuesta educativa a la diversidad. Madrid. Alianza

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Portada

http://www.youtube.com

http://www.rae.es/rae.html

Els infants aprenen el que viuen

Children See. Children do.

Aquest vídeo ens torna a demostrar que els infants imiten allò que veuen fer als adults, ens mostra la cara més crua del que no és deuria fer i tolerar en cap societat: la doble moral, la incivilitat, el racisme, el masclisme, el maltractament a iguals i/o animals, l’agressivitat, l’excessiva influència de les noves tecnologies de comunicació que fan que les persones s’aïlin, la prepotència, la insolidaritat, la còlera, etc…

És un vídeo dur i molt explicit i que ens recorda desgraciadament imatges que tots hem vist al llarg de la nostra vida i que ens han provocat rebutjament. Aquest rebutjament és el que hem d’aconseguir mitjançant una correcta educació en els nostres infants.

Toc d’humor

Síntesi del vídeo:

-Nen prova al pare intentant comprar un article, el pare tranquil.lament el torna a la prestatgeria.

-El nen el reta i el torna a agafar i fa un gest d’enfad, amb tranquil.litat el pare torna l’article a la prestatgeria.

-El nen reacciona cridant i diguen fort que vol l’article, el pare amb paciència li demana que calli i el nen crida més fort cada vegada i el pare no sap què fer.

-El nen comença a perdre el control, amb una ira sobrenatural comença a llançar tot el que troba al seu pas mentres ha aconseguit que tothom li presti atenció (hi ha gent que li te por), es llança al terra i segueix cridant i patallejant, el pare està totalment desbordat i no sap com reaccionar.

-Surt un missatge d’humor (és un anunci de preservatius) que diu que una situació així s’evita empran els preservatius.

Quantes vegades no hem vist una escena similar a un supermercat (sense exagerar tant, és un anunci). Podem dir: mira un nen malcriat!!!!, però el que l’ha malcriat en té tota la responsabilitat.

És normal que els infants demanin per demanar però amb un no en tindran que tenir prou i no insistir, hi ha que tenir clars certs límits i aquest és dels quotidians.

Les causes que pot tenir aquest nen poden ser varies, però el fet que el pare el mani callar, és perquè ja coneix la reacció del seu fill, no parla, CRIDA! però d’allí endavant no ha reaccionat, potser no coneix al seu fill o ja ha perdut el control sobre ell.

Definitivament haurà de intentar calmar-lo i quan ho aconsegueixi parlar tranquil.lament amb ell i mostrar-li que en aquesta direcció mai aconseguira res abans de que sigui massa tard.

Experiment de la Teoría de l’Aprenentatge Social

L’Aprenentatge Social o Vicari, és una forma d’adquisició de conductes noves mitjançant l’observació. Aquest vídeo correspon a una síntesi d’un experiment realitzat per Albert Bandura (psicòleg canadenc que mostra la seva teoria d’aprenentatge social que diu que una gran prat de la conducta humana, incloent la relacionada amb l’aprenentatge, es modela segons models del propi grup).

Podem observar com els infants peguen a un ninot de plàstic després de veure amb un altre vídeo com ho feia un adult. En la mateixa sala i amb el mateix ninot infants que no han vist aquest vídeo violent tenen un comportament de normalitat

En A. Bandura documenta en la seva teoria de l’Aprenentatge Social que els infants aprenen per imitació, per lo que el adult ha d’exercir com a un model de referencia adequat, si no volem que els infants adoptin un comportament negatiu.

Jo no hi estic totalment d’acord amb aquest punt, si bé és cert que l’aprenentatge és per imitació, també hem de tenir en compte que un infant degudament desenvolupat no imita tot all÷o que veu. Si no que té les suficients eines per a triar el que és correcte i ha d’adquirir, del que no és correcte i ha de rebutjar.

ELS INFANTS APRENEN EL QUE VIUEN de Dorothy Law Nolte

Si els infants viuen amb crítiques, aprenen a condemnar.

Si els infants viuen amb hostilitat, aprenen a barallar-se.

Si els infants viuen amb por, aprenen a ser aprensius.

Si els infants viuen amb llàstima, aprenen a sentir pena per ells mateixos.

Si els infants viuen amb burles, aprenen a ser tímids.

Si els infants viuen amb gelosia, aprenen a tenir enveja.

Si els infants viuen amb humiliacions, aprenen a sentir-se culpables.

Si els infants viuen amb ajut, aprenen a ser confiats.

Si els infants viuen amb tolerància, aprenen a ser pacients.

Si els infants viuen amb elogis, aprenen a apreciar.

Si els infants viuen amb acceptació, aprenen a estimar.

Si els infants viuen amb reconeixement, aprenen que és bo tenir una fita.

Si els infants viuen amb aprovació, aprenen a valorar-se.

Si els infants viuen amb honestedat, aprenen a ser sincers.

Si els infants viuen amb seguretat, aprenen a creure en si mateixos i en els altres.

Si els infants viuen amb amabilitat, aprenen a ser respectuosos.

O el que és el mateix els infants fan el que veuen. Els adults som els seus referents i en cap moment hem d’adoptar una doble moral, si no que hem d’adquirir i practicar uns hàbits i conductes adequades si volem que els infants també ho facin.

FAMÍLIA 3

Lectura de l’article “dos modelos de familia”: Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

L’article ens deixa constància del fet que a l’actualitat els infants es situen a la mateixa escala jeràrquica que els seus pares i que això els ofereix moltes oportunitats de creixement i desenvolupament intel·lectual, i a la vegada pot tenir efectes negatius com provocar comportaments desviats davant la pèrdua de respecte als demés.

Ens presenta dos tipus de models familiars (el hiperprotector i el democràtic-permisiu) que tenen més difusió a dia d’avui a la nostra societat, no només al nucli familiar ja que es dòna en las relacions i comunicacions entre la família i l’exterior.

Els models de família a analitzar:

Hiperprotectores

Democràtiques-permisives

-Quan els pares es posen al lloc dels fills per a compensar la seva “fragilitat”. -Famílies completament absortes en la resolució dels problemes i satisfacció del desitjos dels fills. -Pares que actuen com a “guies” dels fills posant-se en el seu lloc. -Fills en posició de inferioritat, sensació d’incapacitat d’autonomia. -Els pares satisfan sempre els desitjos dels fills sense que s’esforcin. -Fill egoista incapaç d’afrontar situacions noves de la vida.

-Pares i fills són amics: falta d’autoritat. -En les discussions familiars les opinions dels pares i dels fills són equivalents. -Els fills es converteixen en tirans i obtenen tot el que volen. -Els pares valoren la pau familiar per damunt de totes les coses, cedeixen als desitjos dels fills per evitar conflictes.

Com podem observar cap dels dos models presentats sembla ser el model ideal de família a seguir, ambdós provoquen una sèrie de problemes greus per poder obtenir una harmonia familiar.

Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

Els pares hiperprotectors crien fills dependents, que no tenen capacitat per ser autònoms i prendre decisions. Els priven de les experiències bàsiques per a poder desenvolupar l’autonomia necessària per a la vida. Segurament ho fan amb la millor intenció perquè volen evitar disgustos i problemes als seus fills però les vivències individuals són fonamentals per a un complet desenvolupament i per a la vida.

No tenen cap coneixement de l’esforç, ni dels problemes, ni com solventar-los, prendre decisions, etc i quan entrin dins el món real tindran seriosos problemes per a sobreviure. Aquest comportament pot ocasionar seriosos problemes de desenvolupament socioemocional, greu intolerància a situacions d’estrès i problemes de relacions sentimentals.

Els pares democràtics-permisius pensen que són “moderns” i apliquen una educació de igual a igual que també reporta greus conseqüències, els infants creixen sense una figura d’autoritat a respectar, no existeixen els límits. Aquestos infants poden arribar a tenir greus problemes socials ja que no coneixen ni respecten les regles socials de convivència.

Una família, com a base principal de la societat, ha de trobar un equilibri en les seves accions, l’acció principal dels pares a més de criar els seus fills, és la d’aportar una educació basada en sentiments, respecte als demés, sana i ben definida que els permeti desenvoluparse dins societat sense problemes.

És el càstig una eina educativa?

És el càstig una eina educativa?

Abans de raonar la pregunta m’agradaria comentar el per què no vaig intervenir en el forum obert al moodle al portal de l’assignatura. Vaig esperar a que les meves companyes fessin la seva intervenció exposant els seus arguments i quan anava a fer la meva vaig vorer que havia agafat un ambient una mica tirant. En un primer moment no en vaig ser conscient, però la meva companya Nieves em va dir que es sentia dolguda i em va semblar prudencial no fer la meva intervenció en tal de no sembrar més conflictes i passar-la directament a la meva carpeta d’aprenentatge.

Primer definirem els conceptes de càstig:

castigo. (De castigar).

1. m. Pena que se impone a quien ha cometido un delito o falta.

2. m. Enmienda, corrección de una obra o de un escrito.

3. m. Chile. Acción y efecto de castigar (‖ aminorar gastos).

4. m. ant. Reprensión, aviso, consejo, amonestación o corrección.

5. m. ant. Ejemplo, advertencia, enseñanza.

Castigar. (Del lat. castigāre).

1. tr. Ejecutar algún castigo en un culpado.

2. tr. Mortificar y afligir.

3. tr. Estimular con el látigo o con las espuelas a una cabalgadura para que acelere la marcha.

4. tr. escarmentar (‖ corregir con rigor a quien ha errado).

5. tr. Corregir o enmendar una obra o un escrito.

6. tr. Aminorar gastos.

7. tr. Enamorar por puro pasatiempo o jactancia.

8. tr. ant. Advertir, prevenir, enseñar.

9. prnl. ant. Enmendarse, corregirse, abstenerse.

No considero el càstig com a una eina educativa. Històricament tant el càstig físic com el psicològic si que ho han estat considerats i la seva total eradicació forma part de la nostra historia recent. Avui en dia es totalment inadmissible i no se ens passa per la imaginació una crueltat d’aquest tipus.

Amb el càstig provoquem que els infants deixin de fer determinades conductes o actes davant nostre per evitar una sanció però no així la seva eradicació, l’únic que podem generar amb el càstig és temor i l’aparició de l’agressitivat.

Tenim els suficients coneixements per a posar en pràctica eines molt més efectives a l’hora d’educar els infants, tals com: el diàleg, reconeixement, afecte, empatia, comprensió i compromís per part dels adults. Fer-los raonar, ajudar-los i guiar-los en la seva educació inclou dotar-los de las ferramentes necessàries per a poder reconduir els actes o conductes errònies mitjançant el diàleg,

Conceptes com reprensió, avís, consell, amonestació o correcció, advertència, i ensenyança han desaparegut del concepte de càstig de la RAE (abans formaven part de la definició). Altres com, advertir, prevenir, ensenyar, emmendar-se, corregir-se i abstenir-se també ho han fet del concepte de castigar.

Proposo com a mesura per a evitar el càstig les eines educatives abans esmentades i a més a més una sèries de normes de disciplina moral que ajudin a l’infant a tenir un comportament acceptable.

Disciplina. (Del lat. disciplīna).

1. f. Doctrina, instrucción de una persona, especialmente en lo moral.

2. f. Arte, facultad o ciencia.

3. f. Especialmente en la milicia y en los estados eclesiásticos secular y regular, observancia de las leyes y ordenamientos de la profesión o instituto.

4. f. Instrumento, hecho ordinariamente de cáñamo, con varios ramales, cuyos extremos o canelones son más gruesos, y que sirve para azotar. U. m. en pl. con el mismo significado que en sing.

5. f. Acción y efecto de disciplinar.

LA FAMÍLIA 2

Fes una lectura reflexiva sobre el capítol 5é: La necesitat de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre “Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender”. En ell trobaràs interrelacionats diferents aspectes que hem treballat finas ara.

No hi ha dubtes sobre la necessitat d’establir límits, estructurar i orientar als infants però si en com aconseguir aquest objectiu. Hi ha debats sobre com aconseguir aquest objectiu si explicant el perquè de les coses, o bé, mitjançant mesures disciplinàries basades en l’obediència, l’estructura i el respecte,etc.

Els infants tenen un desig d’agradar a l’adult e intenten semblar-se a ell, aquesta és la primordial eina d’aprenentatge, també ho poden fer per por però aquesta no és gens recomanable per l’estrès emocional que provoca. Els límits de l’aprenentatge s’han d’estructurar des de l’afecte.

La disciplina suposa una ensenyança, però mai ha de ser física que pot comportar greus problemes a l’infant com la debilitació de la pròpia imatge. S’ha d’ensenyar amb empatia i afecte, ja que els infants es senten bé quan obeïxen a l’adult i això els genera la seva aprovació.

Aquestes són alguns dels principis d’orientació per aconseguir les expectatives que genera l’aplicació d’una disciplina didàctica:

o L’empatia no s’ensenya, s’ha d’experimentar.

o Aprendre i descobrir el món i satisfer la curiositat individual.

o Construirel sentit infantil de que són respectats perquè són únics.

o Han d’experimentar el plaer quan dominin les àrees que són o seran importants per a ells.

La empatia no se ensenya sinó que s’ha d’experimentar. Moltes vegades ens és impossible entendre situacions o sentiments si no ens posem en el lloc de l’altre persona.

A l’hora d’establir límits és molt important que la família estableixi unes regles que han de ser d’obligatòria participació de tots els membres, si hi ha excepcions a la persona que estableix les regles no les respecta difícilment ho faran els demés.

Els aspectes bàsics que hem de transmetre als infants són l’amor i la disciplina, des de l’amor i la confiança és possible inculcar la disciplina com a un ensenyament.

El càstig físic mai serà valid, hi ha moltes eines com el diàleg, la comprensió i la reflexió, sempre s’ha de trobar un moment per a raonar el perquè de les coses. Hi ha que tenir temps per parlar i escoltar als infants.

La decepció és un capítol molt important a la vida, ajudar a assumir una decepció provocada per un fracàs és primordial per a un bon desenvolupament de l’infant. Ja que a la nostra societat tenim problemes a l’hora d’entendre els fracassos.

Hi ha una sèrie d’idees generals que m’ha aportat aquesta lectura i són les següents:

o La disciplina és un ensenyament.

o Quan s’estableixen normes s’han d’explicar als infants.

o Per establir límits primer ha d’existir una relació d’afecte.

o El càstig físic mai serà una alternativa.

o Ensenyar als infants que hi ha un aprenentatge dels errors comesos.

LA FAMÍLIA 1

Fes una definició de dos o tres línies màxim del que entens per família que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneguis.

Entenc com a família un agrupament de persones amb un estret vincle afectiu que formen una llar. Hi ha molts tipus de famílies i no és imprescindible la funció de reproducció.

Contrasta-la amb les diferents presentacions del tema i d’altres documents que hagis pogut consultar i mira si pots millorar-la incorporant nous aspectes que hagis trobat interessants. Escriu les noves aportacions en un color diferent.

Familia: (Del lat. familĭa).

1. f. Grupo de personas emparentadas entre sí que viven juntas.

2. f. Conjunto de ascendientes, descendientes, colaterales y afines de un linaje.

3. f. Hijos o descendencia.

4. f. Conjunto de personas que tienen alguna condición, opinión o tendencia común. Toda la familia socialista aplaudió el discurso.

5. f. Conjunto de objetos que presentan características comunes.

6. f. Número de criados de alguien, aunque no vivan dentro de su casa.

7. f. Cuerpo de una orden o religión, o parte considerable de ella.

8. f. coloq. Grupo numeroso de personas.

9. f. Biol. Taxón constituido por varios géneros naturales q

ue poseen gran número de caracteres comunes. Familia de las Rosáceas.

10. f. Chile. Enjambre de abejas.

en ~.

1. loc. adv. Sin gente extraña, en la intimidad.

2. loc. adv. Con pocas personas.

Segons la sociologa Inés Alberdi al seu llibre “la nueva familia española”: “La familia es la institución que conecta a los individuos y a la sociedad desde el comienzo de la vida humana y que cumple con una función esencial para ambos: a la sociedad le ofrece un apoyo fundamental socializando a cada ser individual y a cada uno de éstos les abre el camino hacia aquélla con el proceso básico de socialización.” (Alberdi I., 1994, 9)

Segons la Declaració Universal dels Drets Humans, la família és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat.

Els llaços principals que defineixen a una família són de dos tipus: vincles d’afinitat derivats de l’establiment d’un vincle reconegut socialment, com el matrimoni, i vincles de consaguinitat, com la filiació entre pares i fills o els llaços que s’estableixen entre germans que descendeixen d’un mateix pare. També podem incloure el vincle de domicili comú que tan s’empra en els nostres temps.

Tipus de famílies

Família nuclear, formada per la mare, el pare i la seva descendència.

Família extensa, formada per altres parents, com poden ser avis, oncles, cosins, i d’altres parents consanguinis o afins.

Família monoparental, el fill/s viu/en amb un dels pares.

Família homoparental, el fill/s viu/en amb una parella homosexual.

Família reconstruïda, aportació de fills anteriors a la nova parella.

Família d’acollida

Família adoptiva

Família monoparental

Avís i nets, amb mare adolescent o no.

Família de germans, amics, vincle de convivència, solidaritat, etc.

I demés.....,

Hi ha moltes definicions de família, tantes o més com diferents tipus de famílies amb les seves particularitats individuals, penso que és un terme subjectiu ja que cada persona definira la família com la que coneix. Personalment m’ha agradat aquesta definició pel caire sociològic que té i que m’ha semblat atemporal: “La familia es un grupo social que varía según la sociedad en la cual se encuentra pero va a ser un reproductor fundamental de los valores de una sociedad determinada”.

Potser el concepte i la manera d’entendre la família sigui un dels canvis més significatius en el nostre país en els darrers trenta anys i que ha anat evolucionant de manera paralel·la als grans canvis socials soferts en aquestos anys. Hem passat d’entendre la família com a una institució familiar totalment tancada i classista on cada membre tenia un paper totalment delimitat. L’incorporació de la dona al món laboral i els grans canvis polítics i socials han provocat que la família espanyola hagi guanyat amb la pluralitat que tenim en els nostres temps.

Però aquest canvis no s’han donat únicament al nostre país, ha esta comú al llarg de la segona meitat del segle XX al conjunt de paisos desenvolupats.

A més de la família tradicional, tenim molts altres tipus de famílies que són igualment vàlids i que tenen en comú el vincle afectiu que enllaça als seus membres. A dia d’avui encara es lluita perquè models familiars “moderns” siguin reconeguts en països desenvolupats. Penso que la vertadera lluita hauria de ser que els membres de les families siguin respectuosos i amorosos entre ells.

Hi ha cabuda per a tot tipus de famílies i no ni hi ha unes millors que les altres.

Tornant a la meva definició personal de família penso que la deixaré així com està, però vull aclarir el punt de la reproducció. Em refereixo a que l’unió familiar no ha de ser sempre amb fins de procreació, dues o més persones poden tenir un vincle familiar, de fet cada dia és més comú com persones de la tercera edat ofereixen la seva llar a jóvens i estableixen un vincle afectiu potser més intens i madur que si fossin avi-net o persones adultes que decideixen compartir llar i tenen una relació familiar sense necessitar més llaços.

“una família és aquell grup de persones que viuen a una mateixa casa i es barallen com a mínim, un cop al dia”.

El Dia Internacional de la família és el 15 de maig